Manifest de Mínims

Introducció
Catalunya, nació europea formada al llarg de mil anys i soca d'una nacionalitat compartida amb el País Valencià i les Illes Balears, té com un dels trets definidors, fundacionals, de la seva història nacional la voluntat inequívoca de sobirania política i la consegüent capacitat d'articular-la mitjançant una concepció i unes institucions polítiques obertes, avançades i originals.

Tant en l'època de la dinastia nacional com en les èpoques posteriors, els catalans de totes les classes socials van lluitar sempre que calgué, ja fos militarment, ja fos mitjançant la negociació i el pacte polític, per defensar llur sobirania o per recuperar-la un cop perduda. Només cal recordar en aquest sentit, l'actuació de la Generalitat durant els segles XV,XVII i XVIII, amb la Guerra dels Segadors i la Guerra de Successió com a moments més significatius i decisius.

I només cal recordar que des de la Guerra del Francés i al llarg del segle XIX, mentre d'una banda els poetes, els historiadors i els juristes maldaven per construir una cultura nacional moderna, a les barricades dels successius intents de revolució democràtico-liberal (1835-37, 1843-44, 1854-56,1868-73) es cridava per la independència de Catalunya i, enmig de la fèrria repressió absolutista, es conspirava per la proclamació de l'Estat català, que estigué a punt de ser un fet el 1873, un fet que Francesc Macià acompliria el 1932, després de l'experiència de la Mancomunitat creada per Prat de la Riba el 1914.

L'anomenada "transició"
Totes les forces polítiques i cíviques que lluitaren contra el franquisme s'uniren el 1971 en l'Assemblea de Catalunya per l'objectiu del restabliment de la Generalitat reinstaurada el 1932 com a via per al ple exercici del dret d'autodeterminació. Es pot afirmar, doncs, que, no essent la nacionalitat catalana de base ètnica, sinó formada amb una constant aportació de població diversa, allò que l'ha constituïda és la voluntat de sobirania política dels catalans. Si Catalunya és una nació cultural és perquè sempre ha estat i mai no ha renunciat a ésser una nació política.

És per això que molts observadors de l'evolució política recent han vist amb preocupació creixent com l'acceptació d'una fórmula molt rebaixada d'institucionalització de la sobirania política interior com és l'actual estatus autonòmic deixava de ser entesa com un primer graó en l'assoliment d'aquella sobirania, tal com es va induir a creure el poble català a l'hora de fer-lo participar en el referèndum estatutari del 1979, per esdevenir una finalitat en ella mateixa i una acceptació de la sobirania de l'Estat espanyol damunt Catalunya com una realitat definitiva i inqüestionable.

Aquesta renúncia política mai explicitada però si materialitzada en la pràctica de les forces polítiques principals, ha comportat una devaluació progressiva del paper de les mateixes institucions -Parlament i Govern- i un a espanyolització paral·lela de la vida política i cultural del país. El perill, com més va més cert, és que objectius ambigus i imprecisos, com el de l'"encaix" de Catalunya a Espanya, deixin de significar la recerca d'una fórmula pactada del reconeixement i el respecte, per l'Estat espanyol, de la sobirania nacional de Catalunya per passar a significar, ben a l'inrevés, la recerca de la fórmula del reconeixement per Catalunya de la sobirania de l'Estat espanyol damunt d'ella mateixa.

En la mesura que aquesta tendència es consolidés, la desorientació del poble català es traduiria en l'afluixament de la voluntat per normalitzar la vida lingüística i cultural en tots els àmbits, en la renúncia a refondre en un sol poble les poblacions d'origen divers que han vingut a viure-hi i en la utilització d'aquestes poblacions per a consolidar la sobirania política espanyola també en els aspectes lingüístics i culturals. Aquests perills no solament existeixen sinó que hi ha fets que indiquen que han començat a materialitzar-se. La renúncia a consolidar la nació política comportaria, doncs, de fet, en un procés relativament curt, la dissolució del fet nacional català o la seva conversió en una realitat residual.

La recuperació
Davant d'aquesta situació d'incertesa per al futur nacional de Catalunya, cal que els ciutadans i ciutadanes instin les forces polítiques que els representen i que afirmen defensar Catalunya com a nació a fer una profunda reflexió sobre les seves responsabilitats en el procés polític actual i a crear un nou concens nacional, amb objectius unitaris clars i precisos, per a negociar amb l'Estat espanyol un estatus d'autogovern veritablement nacional. En aquest sentit, creiem que cal entendre que no hi haurà una veritable autonomia nacional si l'Estat espanyol no reconeix explícitament i sense cap reserva que Catalunya constitueix una societat nacionalment diferent de l'espanyola, reconeixement que ha d'implicar:

El reconeixement i el respecte per l'Estat espanyol de la constitució política interior de què els ciutadans de Catalunya vulguin dotar-se, sense cap ingerència política ni administrativa de l'Estat i sense cap més limitació que la subjecció d'aquella als principis democràtics i de protecció dels drets humans establerts per les Nacions Unides (i recollits per la constitució espanyola actual). Aquesta constitució ha de poder abastar els tres poders legislatiu, executiu i judicial i les administracions respectives, en tots els àmbits d'exercici dels poders públics, i concretament el fiscal i financer, la seguretat i l'ordre públics interiors i l'ordenació de la vida econòmica, social, cultural i dels serveis i mitjans de comunicació i informació.

La retirada de tota l'administració espanyola, inclosa l'administració de justícia i els coses d'ordre públic, i la seva substitució completa per l'administració catalana, i la subjecció de les empreses estatals i privades espanyoles i transnacionals, en llur actuació dins Catalunya, a l'ordenament legal català i a l'administració catalana; l'aquarterament de les unitats de l'exercit espanyol a Catalunya en les zones especialment convingudes entre els governs català i espanyol i la limitació de la jurisdicció militar espanyola a aquestes zones.

La participació de Catalunya en les finances estatals i en els plans de desenvolupament d'altres territoris de l'Estat mitjançant convenis bilaterals; la presència institucionalitzada de Catalunya en la presa de decisions de l'Estat sobre política europea i internacional que puguin afectar la seva autonomia nacional i els seus interessos econòmics i culturals i el reconeixement per l'Estat espanyol de la capacitat de Catalunya per a actuar dins la Unió Europea i en l'àmbit internacional en funció dels seus interessos econòmics culturals.

Cal que les forces polítiques que pretenen recaptar la confiança dels ciutadans i ciutadanes en nom de la llibertat nacional de Catalunya aclareixin sense equívocs si estan o no per la plena recuperació de la sobirania política, i si estan disposades a maldar, a Catalunya i a l'Estat espanyol, perquè aquesta sigui una realitat com més aviat millor. Cal que a Catalunya i a Espanya hom prengui consciència que la qüestió nacional catalana no està resolta, que en certs aspectes està més exacerbada que mai, perquè l'estat espanyol disposa d'uns mitjans d'actuació i control molt superiors als que havia pogut fer servir en altres èpoques, i cal que se sàpiga que no estarà resolta fins que els catalans podran disposar de plens poders polítics per a endegar llur vida nacional i resoldre llurs afers interns sense interferències ni mediatitzacions externes.

El gran problema actual és la manca de voluntat per prosseguir la lluita per la sobirania política nacional, perquè això implica confessar que l'invent de l'Estado de las autonomias no funciona i significa enfrontar-se amb l'Estat on les autonomies regionals que el consideren com a propi perquè formen part de la mateixa nació que l'Estat, i el problema actual, és el joc d'idees que ha practicat fins el govern de La Generalitat, que ha induit a pensar que el nacionalisme consisteix a defensar la llengua i la cultura i propicia confondre nació amb llengua i cultura fent oblidar així els dèficits en la definició dels objectius polítics i en la manca de reivindicació política, com si això no fos essencial per a la nació i en conseqüència també per a la mateixa llengua i cultura

 

	toni strubell i trueta
	josep roca i ferreras i l'orígen del nacionalisme d'esquerres
	"Cada nació emergent, en lluita per la seva independència té els seus líders emancipadors..."
	sol·licitar per correu electrònic
	info@rocaferreras.org