Als països occidentals existeix una àmplia i variada gamma de tendències polítiques, algunes, plenament consolidades i altres que poden estar en formació. Però aquesta amalgama conté una substancial i marcada diferència, segons el país. Per exemple: no és comparable la tradicional dreta anglesa amb l’espanyola. La primera té uns continguts culturals i unes formes que la situen en un context més democràtic que la segona. I dels anys treta del segle passat fins avui encara són més distants..

El concepte polític "dreta" nasqué a França en l’època de la restauració monàrquica (1814) però el sentit de classe social amb unes característiques definides la dóna l’anàlisi marxista Les classes socials apareixen amb la propietat privada dels mitjans de producció i amb l’existència d’un estat que és instrument de dominació d’una classe sobre les altres i en la major part del món, fonamental d’occidental, aquesta dominació l’exerceix la dreta, entesa en totes les seves connotacions socials i polítiques.

A Catalunya, com a conseqüència de les repercussions econòmiques de la independència de Cuba (1898) només es mantingueren actives les estructures burgeses més desenvolupades, a Barcelona, i també a Terrassa, Sabadell, Manresa, Igualada, Girona i Reus, ciutats en què la burgesia donà suport al moviment nacionalista i es mostrà partidària d’una monarquia més democràtica, descentralitzada i d’una renovació econòmica, cosa que no passa amb la dreta castellana, forjadora de la idea t’Espanya

La dreta espanyola respon a unes coordenades distintes a la catalana. En la primera el seu recurs és el mateix dels tres segles últims; fer-se amb el poder polític per continuar un estat centralista, espoliador i antidemocràtic en benefici de terratinents i polítics. Estem generalitzant per explicar en aquest espai la característica d’una dreta intolerant que propicia els "pronunciaments militars" el caciquisme polític, i el somni d’un imperi de fireta que no resisteix la primera escomesa d’alliberament a l'Amèrica llatina.

La pèrdua de les colònies d’ultramar accentuen el colonialisme interior i l’espoli sobre Catalunya, A principi del segle XIX, la dreta catalana propicia el proteccionisme i claudica en les seves aspiracions nacionals per constituir-se en el principal proveïdor del mercat espanyol. La dreta catalana accentua la repressió de la classe obrera catalana.

La feblesa exterior es compensa amb la repressió interior. Només en els darrers 165 anys veiem com el polític i militar castellà, Espartero bombardeja Barcelona des de Montjuïc, la dictadura del general Primo de Rivera --que puja al poder amb el beneplàcit d'una part de la dreta catalana-- no tarda en mostrar-se totalment anticatalana i procedeix a l’anorreament de tota llibertat i simbologia catalana. (veure pàgina central)

La dictadura del també militar i polític Franco segueix els mateixos passos dels seus dos esmentats predecessors i ajudat per la sempiterna dreta espanyola inicia una revolta militar que ràpidament es converteix en una cruel guerra de tres anys ajudat per les potències feixistes de l’època i una posterior sagnant repressió que durarà gairebé quaranta anys. Directa o indirecta la dreta catalana sempre n’ha estat col·laboradora, però la iniciativa sempre espanyola, La gènesi de l’agressió, del trencament del feble equilibri democràtic a l'Estat espanyol ha estat d’iniciativa castellana. Avui en dia igual, només cal veure el legat de l'anterior president de l'Estat i el seus seguidors actuals.

Enric Padrosa i Campderrich
President de l’associació Josep-Narcís Roca i Ferreras.