El cèlebre diàleg entre el campanar de Cuixà i el de Sant Martí del Canigó, en què es lamenten de la seva ruïna i del pas del temps, conforma, sens dubte, una de les més belles i corprenedores poesies de Jacint Verdaguer. El seu to elegíac se sublima en un dels darrers versos, quan el poeta de Catalunya afirma que "Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra". Sortosament, ambdues abadies han escapat del cruel vaticini i avui, més o menys restaurades, tornen a ser exponent de la grandesa de la Catalunya de mil anys enrere.
Catalunya és un país carregat d'història i de monuments.
Tot i això, en el nostre patrimoni hi manca el contingut polític
i nacional que d'altres cultures han intentat imprimir als seus monuments. És
cert que la història ha jugat contra nosaltres i que quan París,
Madrid, Berlín o Viena construïen monuments i palaus, el nostre
país s'enfrontava a la duríssima tasca de la seva supervivència
nacional. Per això, malgrat poder parlar d'edificis sublims heretats
de segles, no disposem de monuments dedicats a enaltir el que som ni concebuts
per fer història del que representem. El centralisme, les dictadures
i fins i tot a voltes la desídia ja s'han encarregat que fos així.
Però d'altres països mimen els seus símbols: la zona dels
memorials a Washington, per exemple, és una clara expressió política
del sentiment americà, com ho són també les cares esculpides
al mont Rushmore, a Dakota del Sud; alguns edificis de París estan dissenyats
per exhibir la grandeur i no és estrany que Napoleó reposi als
Invalides.
La nostra monumentalitat, per totes aquestes raons, és més aviat
pobra. El monument a Rafael de Casanova, tot i la seva grandesa emocional, és
de reduïdes dimensions. Una excepció a tot això van ser les
quatre columnes jòniques que Puig i Cadafalch va projectar i erigir a
Montjuïc. Allà on actualment hi ha la Font Màgica, el cèlebre
arquitecte hi va alçar, l'any 1919, en l'eix de simetria de tot el conjunt
i com a pòrtic de l'avinguda de l'Exposició que menava al Palau
Nacional, quatre columnes de vint metres d'alçada cadascuna i dos metres
i mig de diàmetre en la seva part més ampla, rematades amb sengles
capitells d'estil jònic. No cal ni dir que aquestes quatre columnes simbolitzaven
les quatre barres de la nostra senyera i constituïen tot un homenatge polític
a la catalanitat. Precisament per això la seva vida va ser efímera.
El 1928, poc abans d'inaugurar-se l'Exposició Universal del 1929, el
dictador Primo de Rivera va ordenar que les dinamitessin.
És cert, com deia, que hem hagut de jugar contra la història.
Però sobta que ara, en democràcia, la vegada i mitja que Barcelona
ha estat protagonista de grans esdeveniments no hagi generat cap monument ni
cap expressió de la seva catalanitat. ¿Quins senyals de Catalunya
es van oferir al món durant els Jocs Olímpics, o què va
expressar la catalanitat del nostre país en el Fòrum suposadament
de les Cultures?
És per tot plegat que cal aplaudir amb entusiasme la iniciativa ciutadana
que ha proposat en aquests darrers temps la restitució de les quatre
columnes de Puig i Cadafalch. Deu anys enrere ja va existir un moviment de pressió
popular encaminat a aconseguir el nou aixecament de les columnes i l'Ajuntament
de Barcelona el va aprovar, tot i que després l'acord va quedar sepultat
entre la burocràcia i la manca de sensibilitat catalanista dels seus
responsables de l'època.
Ara, però, des de fa un any, l'anomenada Xarxa d'Entitats Cíviques
i Culturals pels Drets i les Llibertats Nacionals dels Països Catalans
s'ha proposat la restitució d'aquest monument com una forma d'honorar
-en paraules del seu portaveu, Enric Pedrosa- els homes i les dones de tots
els temps que han defensat les llibertats catalanes. Aquesta iniciativa aplega
multitud d'adhesions i convido tothom que llegeixi aquestes línies a
afegir-s'hi. Cal que la proposta de restituir les columnes de Puig i Cadafalch
obtingui el màxim suport cívic, per vèncer així
les reticències i recels que encara poden existir a l'Ajuntament de Barcelona.
A més, tal com proposa la Xarxa, les bases de les columnes podrien servir
per plasmar-hi referències als moments i a les personalitats cabdals
de la nostra història.
Aquesta restitució suposaria un evident signe de vitalitat i de perdurabilitat
del nostre sentiment nacional. Refer allò que una dictadura va enderrocar
significa també enterrar la repressió soferta per Catalunya i
retrobar-nos amb aquell passat culturalment esplendorós de començaments
del segle XX, que s'enorgullia de la seva catalanitat i que no tenia cap inconvenient
a mostrar-se alhora català i universal. Seria també la nostra
demostració de continuïtat nacional i de capacitat per superar els
molts obstacles que hem hagut d'anar vencent en el temps per poder ser lliurement
allò que som i que volem ser.
Per això crec que podem, si de debò ho volem, reescriure els meravellosos
versos de Verdaguer i demostrar que allò que algú va enderrocar,
nosaltres ho podem tornar a aixecar.
Josep A. Duran i Lleida. President del comitè de govern d'Unió Democràtica de Catalunya i secretari general de la federació de CiU