La constitució europea

No podem reconèixer una Constitució que no ens reconeix a nosaltres. Com a catalans no hi estem representants, teòricament i només teòricament com a espanyols, que vol dir res, a la pràctica ni la nostra llengua ni el nostre poble tenen personalitat pròpia. Es fa difícil entendre polítics que s’autotitulen “nacionalistes” demanant el vot per aquesta Constitució. Gent com ara Duran i Lleida. Cal votar decididament en contra, altrament passarem a la història com un poble mesell, tant com els que ves a saber per quins interessos demanen el sí.

Queda molt evident que l’única manera de fer-nos respectar és plantant cara a aquesta munió de funcionaris estatistes que tan bé viuen discriminant sobre el dret natural dels pobles i a favor de les “nacions” artificials anomenades Estats. Ens hauríem de preguntar qui dóna el dret a crear superestructures com els estats amb més drets que les col·lectivitats nacionals; amb una cultura, història, llengua, territori i voluntat de ser. Molts d’aquests funcionaris estatistes no cerquen altra cosa que grimpar i perpetuar-se vora el sol que més escalfa.

Durant un recent parlament institucional europeu, Josep Borrell va cridar l’atenció al representant de la coalició que encapçala ERC perquè aquest va utilitzar la llengua catalana. Un altre parlamentari, al seu torn, va recordar a Borrell que ell havia parlat en llatí i ningú li havia cridat l’atenció. Cal convenir que la llengua catalana té enemics entre els mateixos “catalans” i el llatí no. Prenguem-me nota.

Enric Padrosa