Estimat Jaume,
La recent magnífica edició, per part de l'historiador Xavier Barral i Altet, dels Escrits d'arquitectura, art i política de l'arquitecte, polític i historiador Josep Puig i Cadafalch (Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, 2003), una obra que té un interès excepcional per conèixer la trajectòria de qui va ser, entre 1917 i 1924, president de la Mancomunitat de Catalunya, constitueix un bon pretext per insistir en una qüestió de la qual s'han fet ressò alguns mitjans de comunicació. M'estic referint a la restitució de les famoses quatre grans columnes alçades, el 1919, a Montjuïc com a símbol de la bandera nacional de Catalunya.
Com saps, es tractava de columnes de vint metres d'alçada, per dos de diàmetre, coronades amb capitells d'estil jònic, dissenyades per Puig i Cadafalch, i que el general Primo de Rivera va fer dinamitar, en plena Dictadura, el 1928. No volia que els forasters que arribarien a Barcelona per visitar l'Exposició Universal de 1929 veiessin el símbol més significatiu de Catalunya i preguntessin què representava. La vida de les columnes va ser, doncs, efímera, com va ser-ho també, després del cop d'Estat militar, la presidència de Puig i Cadafalch, destituït pel dictador el 1924, i la mateixa Mancomunitat, dissolta a mitjans de 1925.

LA VIDA plenament normalitzada de la Segona República va ser curta i va haver-se de dedicar a atendre necessitats més urgents, des de tots els punts de vista, que no ho era restituir allò que el dictador havia arrabassat a Catalunya a l'esplanada de Montjuïc. Ni el període de guerra ni la llarga nit del franquisme no van ser temps propicis per a aquella tasca. Tampoc no van ser-ho els primers anys de la Transició. Com el 1931, la reconstrucció social, econòmica, cultural i nacional de Catalunya havia de passar per altres prioritats i la restitució de les columnes dissenyades per Puig i Cadafalch no va entrar en els objectius prioritats de la nova administració municipal democràtica instaurada el 1979. No hi havia ni temps ni recursos -això darrer és sempre discutible- per emprendre la recuperació de les quatre barres de pedra de Montjuïc.
La pressió popular, relativa, d'altra banda, va fer que el 1994 l'Ajuntament de Barcelona prengués l'acord de restituir les quatre columnes jòniques, al·legoria de les quatre barres catalanes. S'havia perdut -no sé si només per atzar o imprevisió- la gran ocasió de la celebració dels Jocs Olímpics, durant la preparació dels quals els recursos econòmics van fluir amb prodigalitat per reconstruir allò que una dictadura maldestra ens havia arrabassat. Tot plegat va ser manca de sensibilitat catalanista d'aquells que van portar la gestió d'aquella efemèride. Però això, el 1994, semblava que s'havia superat amb l'acord municipal esmentat.

VAN PASSAR els dies, les setmanes, els mesos i els anys i de restituir les columnes, res de res. No m'estranya. Era una acció positiva que els polítics havien pres, però que no tenia cap possibilitat de passar pel filtre de l'espessa i impenetrable xarxa dels responsables de l'urbanisme de la ciutat, en general persones d'un entusiasme catalanista perfectament descriptible. Es van inventar mil i una excuses per boicotejar l'acord polític. No era prou "modern". L'excusa que no era procedent reconstruir exactament igual allò que havia desaparegut perdia legitimitat quan, en bona hora, això sí, es refeia amb exactitud matemàtica el pavelló Mies Van der Rohe.

I AIXí ESTEM. Ara ha començat una nova campanya de mobilització per aconseguir allò que la deixadesa i aquella baixa sensibilitat no han permès assolir. Poca credibilitat tenen per reclamar la restitució dels famosos papers de Salamanca, espoliats per la segona dictadura, aquells que són incapaços de restituir a Barcelona i a Catalunya allò que va espoliar la primera. Amb una diferència: els documents de Salamanca ens els han de restituir unes administracions foranes; les quatre columnes d'en Puig i Cadafalch poden ser-ho per una administració que els catalans hem elegit de manera democràtica. Hauria de ser més fàcil. Estic segur que, en aquesta ocasió, ho serà. Amb una abraçada.

Jaume Sobrequés