Si ens situem al costat del monument que l'arquitecte Josep Maria Jujol va dedicar als tres mars peninsulars a la plaça d'Espanya de Barcelona, i des d'allà donem un cop d'ull a la muntanya de Montjuïc, veurem la clàssica perspectiva d'una Barcelona de postal, l'impacte visual d'una urbanització proporcionada a l'espai, que elevant-se en terrasses i escalinates ascendeix al perfil dominant del Palau Nacional.

Puig i Cadafalch, com a arquitecte i urbanista, va tenir una actuació decisiva en el disseny de l'espai firal per a l'Exposició d'Indústries Elèctriques de l'any 1917, que no es va celebrar. L'any 1923, essent president de la Mancomunitat de Catalunya, va inaugurar la Fira Internacional del Moble. Però la fira que esdevindria més famosa va ser la de l'any 1929, amb el nom d'Exposición Universal, durant la dictadura militar en el règim monàrquic, amb la Mancomunitat de Catalunya liquidada, Puig i Cadafalch cessat i l'ús públic del català prohibit.

L'exili del nostre arquitecte a la Catalunya Nord li va estalviar l'amargor de veure com el dictador Primo de Rivera derrocava les quatre columnes de més de vint metres d'alçada, que simbolitzaven la bandera de Catalunya, que havia aixecat a l'esplanada central en la urbanització de la muntanya. La senya d'identitat, plantada a la muntanya més emblemàtica.

Aquesta perspectiva a què al·ludim té un misteri fruit d'un projecte intel·ligent, i és que, sense disposar d'edificacions genials, la conjunció de l'àmbit aconsegueix un equilibri perfectament estètic. I és aquí on hi ha el misteri del seu atractiu: exactament el secret de la mesura proporcional del gran espai que per mitjà del disseny esdevé equilibrat. Dit d'una altra manera, podríem dir que l'indret frapa perquè s'intueix un paratge cívic, abastable. Insistint encara, direm que els urbanistes saben que, com més gran és l'espai per urbanitzar, més difícil és aconseguir un equilibri virtual sense haver de recórrer a grans genialitats. Puig i Cadafalch ho va assolir, potser perquè el va seduir la vivor de la muntanya.

La muntanya és viva perquè sempre ha viscut el batec de la ciutat, la pròpia història, sovint tràgica i a voltes gloriosa. Des dels penya-segats que miren al mar, com les benignes inclinacions del seu dors, o el dramàtic encimbellament del castell. És viva perquè enterra els seus morts i dóna a la ciutat la pedra per construir-la. Ofereix jardins plàcids. Tutela i preserva l'art antic i recolza el nou. S'exalta amb l'esport i en l'aiguabarreig dels sentiments exhorta moments d'il·lusió com la mateixa vida. Així, podríem dir que Montjuïc és Catalunya. El país se l'ha feta seva com la pròpia història. Hi ha muntanyes més belles, emblemàtiques i emotives que caracteritzen la idiosincràsia del país, però la més humana, més liberal, més generosa i que ha patit, potser reflex de la mateixa Catalunya, és Montjuïc. Puig i Cadafalch va urbanitzar la muntanya amb clarividència i sentiment, estimant-la.
Josep Puig i Cadafalch va créixer en el fervor catalanista ja en els incipients anys juvenils a la seva ciutat de Mataró i en els universitaris de Barcelona. En l'efervescència del catalanisme de la Renaixença, en defensa de la llengua, la cultura i la recuperació de la identitat catalana, tan malmeses i corrompudes.

Alexandre Cirici va escriure d'ell: "Com a arquitecte, com a arqueòleg, com a polític i acadèmic, Puig visqué sempre molt coherent a aquests aspectes. Tots ells formaven, de fet, una sola activitat, consistent en la voluntat d'afirmar la personalitat del país". Així mateix, savi, apassionat, dur, gran artista i culte, el seu catalanisme va esdevenir polític. Reflex d'una família benestant i catòlica, va incorporar-se al conservadorisme catalanista de la Lliga Regionalista de Prat de la Riba, amb l'aprenentatge après al Centre Catalanista de Barcelona, del qual formà part des del moment en què es va crear. Paral·lelament als èxits professionals, va ascendir en la política fins a arribar a president de Catalunya en l'anomenada Mancomunitat. Des dels càrrecs públics que va exercir, tant de jove a l'Ajuntament de Mataró com a l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona o la Mancomunitat de Catalunya, va contribuir a culturitzar i catalanitzar el país i va impulsar l'ordenació moderna de Barcelona i Montjuïc.
El seu predecessor en la presidència de la Mancomunitat, Enric Prat de La Riba, exaltava el 1905 la joventut intel·lectual de Puig i Cadafalch amb aquestes paraules: "En Puig era llavors, i ha estat sempre, un intel·lectual de poderosa volada, un intel·lectual dels de debò, dels que investiguen, dels que fan avançar la cultura del seu país, un temperament d'acció, una voluntat d'un tremp incomparable, una activitat sana i fecunda". Puig també va impulsar el fervor que sentia per Barcelona en l'europeisme, al mateix temps que preservava la seva història. No seria gens utòpic creure que Montjuïc el va seduir i que, com a bon català, la considerés ja, com es va anomenar, la Muntanya Civil de Catalunya, i per això va incorporar en la seva ordenació el símbol emblemàtic de la bandera de Catalunya en forma de quatre columnes monumentals.

En el disseny original, els capitells d'estil jònic que coronaven les columnes sostenien quatre escultures que representaven victòries alades, que no van arribar a col·locar-se.

Les columnes van tenir una vida efímera. Una de les primeres accions "urbanístiques" que va fer el dictador metec, una vegada al poder, i deduïm que no per una exaltació d'incompatibilitat estètica, va ser derrocar-les, al mateix temps que cessava Puig i Cadafalch dels seus càrrecs de la direcció de les reformes que ell havia projectat, ja dimitit com a president de la Mancomunitat.
Tot un detall de la nostra tan propera com reincident història.

Ara, si mirem Montjuïc des de la plaça d'Espanya, com si mirem la ciutat des de Montjuïc, veurem una gran plaça per sobre de la Font Màgica, que és l'indret aproximat on s'alçaven les quatre columnes. Si fem un petit esforç d'imaginació, comprovarem que la composició estètica seria magnífica i la simbologia estimulant si les quatre verticals tornessin al seu lloc.

El nostre esperit se suma als que reclamen, al seu indret, la reconstrucció de les quatre columnes que amb tant de patriotisme i talent va erigir Josep Puig i Cadafalch.

Manuel Cusachs. Escultor