La paret

Els canvis polítics dels últims temps a Catalunya i les campanyes electorals quasi seguides (municipals, legislatives catalanes, legislatives espanyoles i, pròximament, legislatives europees) no alteren el fet, el problema essencial, de la política catalana i la espanyola. I es que des de fa anys que la nació catalana i els seus governants estan davant d’una paret, que es l’Estat espanyol, representat pel govern espanyol. El procés de desenvolupament autonòmic està encallat i, darrerament, en retrocés. Però més enllà de la conjuntura, del dia a dia, estem davant d’una paret i això quedarà clar quan s’intenti negociar un nou estatut i una nova financiació amb l’Estat espanyol. El problema no es conjuntural perquè tant hi fa que governi el PP com el PSOE a Madrid o CiU o el tripartit (PSC-ERC-ICV) a Catalunya. Tenim davant nostre una paret que ens impedeix avançar cap a on volem, la recuperació de la nostra sobirania a través de la negociació.

Ja fa anys que l’ex-president Pujol en un sopar amb un grup de membres de l’Opinió Catalana ens ho va advertir. Hem arribat fins a on es podia arribar. Pujol però no preveia, en aquells moments, que ens farien anar enrera com ha estat passant en els últims anys de majoria absoluta del PP, partit amb el suport del qual CiU ha governat a Catalunya durant la darrera legislatura. Si volem arreglar el tema dels diners, els milers de milions que surten i no tornen (dèficit fiscal), ens trobarem amb una negativa total. Catalunya aporta massa diners perquè pugui rebre el tractament que tenen els bascos (concert econòmic) i sense aquests recursos l’Estat espanyol hauria de reinventar-se, hauria de ser diferent, menys ric, més limitat i, està clar, no volen perdre el que tenen. Necessiten escanyar el nostre poble i explotar la nostra riquesa. Tenen el poder de l’Estat a les seves mans i qualsevol maniobra política que intenti redreçar la situació serà ràpidament dimonitzada davant el poble espanyol.

Si ens situem en el terreny de la reivindicació política del nou estatut, que signifiqui un pas endavant cap a una major llibertat nacional i social el problema és el mateix. Si l’Estat espanyol perdés Euskadi, que representa una petita part del PIB espanyol, no passa res. Tot funcionaria més o menys igual. Però si parlem de Catalunya, que aporta més del 20% del PIB espanyol, això d’Espanya deixa de funcionar i hauria que organitzar una Espanya diferent. Per tant, tant la dreta més o menys cavernícola com l’esquerra jacobina, s’ho miraran molt bé abans de cedir ni un pam. Tenim davant nostre una paret.

Els nostres representants polítics hauran de ser valents i no anar amb un lliri a la ma creient que tot el problema està en el PP. Aquest partit es només una part del problema, no tot el problema. Per una part no hem de caure en la resignació, en la impotència, i no tenim més remei que demostrar les vegades que faci falta quina es la voluntat popular i manifestar dia sí dia també que volem negociar. Per altra part hem de evitar la fàcil temptació de caure en el parany d’una resposta violenta, de voler fer caure la paret a cops (com el Mur de Berlín). Els hi posaríem molt fàcil, els ajudaríem sense voler. Per tant, hem de tenir clar que novament venen moments difícils i moments de lluita popular democràtica. I no oblidar que estem a Europa i, en conseqüència, el nostre combat ha d’obtenir suports a nivell dels diferents pobles que formem la Unió Europea. Perquè la nostra lluita per la llibertat es per ser europeus en igualtat de condicions amb la resta de pobles que estan construint aquesta nova realitat econòmica i política que es la Europa comunitària.

Quan ens sembli que no hi ha res a fer, en els moments de desesperança, recordem la cançó que diu “si estirem tots ella caurà i molt de temps no pot durar, segur que tomba, tomba, tomba i ens podrem alliberar”. I tornem al combat.

Antoni Reig.