Acarnissament i demagògia

No entraré a valorar la trobada entre J-Lluís Carod-Rovira i els etarres perquè ja hi ha qui ho fa amb ganes, si bé amb l’esperança que no es noti la finalitat. Del que vull parlar, és de la demagògia amb que actua qui hauria de tenir la decència de callar. En la recent compareixença recollida per radio i televisió, es va poder escoltar paraules curulles de còlera. Diuen que la política catalana s’està espanyolitzant. Dissortadament, perquè res de bo ens poden ensenyar. Puc entendre la venjança política; les vísceres s’alteren i si es té ocasió --com la que els ha facilitat el líder d’ERC- aflori la rancúnia. Però més repugnant resulta la demagògia de qui tant té per callar. Els qui utilitzen els mitjans mediàtics mercenaris per deformar. No cal esmentar a qui em refereixo. A Catalunya tothom ho sap --menys els que no ho volen saber-. Escoltant al senyor Aznar i els seus sequaços resulta molt difícil la contenció per no perbocar. Escoltar qui per beneficis electorals tergiversa, junt als seus acòlits com a coral de granotes la mateixa cançó, és més propi de feixistes que de demòcrates. Són els mateixos que invoquen i diuen servir a Catalunya, però amaguen que la volen al servei de l’Espanya única. Tots els que ja els està bé que l’Estat ens espoliï (robi) i augmenti el dèficit fiscal, els que parlen de lleialtat quan la seva trajectòria ha estat un exemple de deshonestedat, de transvestisme polític; del comunisme al catalanisme, per acabar en el nacionalisme espanyolista de la dreta franquista. Tant a la política catalana com a l’espanyola, tant a l’esquerra com a la dreta hi ha qui fa mèrits continuats per fer-la aparèixer menyspreable, i entre ells els més repulsius, els hipòcrites que es dediquen a insultar quan tant tenen per callar. Miserables.

Enric Padrosa i Campderrich.