La veu d'Europa en la nova era de confrontació

La situació bèl.lica a l'raq, amb un gran desgast tant humà com d'imatge per als Estats Units que hi mantenen tropes d'ocupació, corre el risc d'enquistar-se de manera indefinida. Això fa que l'opinió pública nord-americana i la mundial es comencin a demanar si estem davant d'un nou Vietnam, aquella enrevessada situació de la que els nord-americans no sabien com sortir-se'n i que els va costar milers i milers de morts abans de marxar com van poder amb la cua entre cames.

La situació creada ara a l'Iraq potser fa entendre millor el perquè l'administració de Bush pare no va “acabar la feina” després de la guerra de 1991, foratgitant Saddam Hussein i enderrocant definitivament el règim baasista.

Aquella retirada que llavors va ser inexplicable per a molts observadors, obté resposta ara en fer-se palès el fangar on s'ha ficat Bush fill, que té com a remora a diferència del seu pare, l'estar assessorat i formar part de l'estructura de lobbys dita dels “neocons”, els ultraconservadors i religiosos integristes que des de fundacions i ministeris marquen la política exterior dels Estats Units, sobre els tres eixos fonamentals ja sabuts: el sistema de valors nord-americà és l'únic viable i veritable; cal a tots els efectes un nou element de confrontació com a vigoritzador econòmic nacional , i com a factor d'autoafirmació ideològica i americana; i finalment, que després de la caiguda del mur i del comunisme, aquest nou eix del mal l'encarna el nucli més reaccionari de l'islam que està assentat a més en un indret molt delicat del planeta tal com és el territori que conté el 65 % dels recursos de petroli.

I tanmateix aquella situació de “guerra” clarament definida pell president nord-americà després dels atemptats contra les Torres Bessones l'onze de setembre, és cada cop més, una nítida realitat.

No només Estats Units va declarar una guerra. Hi ha una altra guerra clarament declarada de l'altra banda que deixa el seu rastre de mort i terror, en atacs d'unes dimensions terribles, amb quantitats esfereidores de morts i ferits de totes races, religions, edats, arreu del món, contra interessos anglo-nord-americans, i també contra de països islàmics que senzillament no responen a l'esquema estricte del pensament representat per Al Qaeda.

Atemptats duts a terme per fanàtics embogits i manipulats que se suïciden amb paorosa facilitat després que ideòlegs més criminals que ells els han promès “una altra vida plena de plaers”. En aquest tema, per cert, és poc comprensible la tentació d'alguna, de vegades frivola, esquerra europea que tendeix a justificar els suicides, en atenció a les seves condicions de vida o d'ocupació de llurs territoris. No hi ha assassinats justificables, i a més ell suicidi terrorista és una perversió de la noblesa política i fins i tot de la simple “lluita armada”. Tot el que sigui sortir d'aquí és molt perillós (sense anar més lluny, si es comença a comparar amb situacions ben properes).

La situació d'equilibri mundial d'ençà del canvi de mil.leni és inestable i preocupant. Cal escoltar les veus que manifesten preocupació per la nova situació creada, en la que amb Estats Units tirant pel dret, s'ha creat una poc convenient discordància entre tres dels poders sobre els que s'ha basat l'equilibri de pau d'ençà de la Segona Guerra Mundial, com són les Nacions Unides, L'OTAN i la relació Europa – Estats Units.

En aquest sentit, cal que Europa defineixi clarament una política independent, a l'estil de l'encetada el seu moment per l'eix franco-alemany, basada en els seus valors tradicionals de democràcia i pluralitat escrupuloses, i d'aprofondir en el coneixement científicament i políticament rigorosos tot fent sentir ben clarament la seva veu, independent, en el concert mundial. Una veu europea que ha de sortir a trencar una bipolarització i conseguent confrontació de diferències fonamentalistes, en base a l'experiència històrica i present d'Europa, com a gressol ancestral i transfromador de valors.

Albert Abril, Periodista.