Exposar la ideologia comunista pot resultar força llarg i complex per la gran quantitat d’escrits i definicions existents. Es pot fer una síntesi a gust del consumidor, perquè existeixen multitud de textos i infinites matisacions. Explicar la ideologia feixista pot resultar molt difícil, precisament pel sentit contrari, per la falta de textos explicant el cos ideològic, o molt senzill si observem la praxi política que l’acompanya. En el cas del comunisme o socialisme tenim Marx, Engels, Lenin, Trotski i una molt llarga llista de teòrics i polítics de tots els pobles del món. En el cas del feixisme ens hem de quedar en Benito Mussolini i poca cosa més.

El feixisme és d’una gran pobresa ideològica. En forma part l’ultranacionalisme o l’imperialisme recolzat en una extrema dreta prepotent i agressiva dins i fora del propi estat. Depèn directament de la seva potència armada, del seu exèrcit. Difícilment pot ser d’una altra manera, perquè es recolza en una classe social minoritària de la qual treu el poder de la força, però no la força de la raó.

El feixisme italià, l’original, neix i mora de la mà de Mussolini, però no pren el seu nom com en el cas del franquisme, que tampoc mora. Darrera el franquisme no solament hi ha la praxi d’una prepotència recolzada en una classe social situada a l’extrema dreta, sinó una societat malaltissa que té la seva arrel històrica fonamentada en una ètnia, un poble que encara somnia en un imperi espoliador situat a l’Amèrica llatina o en l’anomenat africanisme. “Por el Imperio hacia Dios” en deien. Quines bajanades !

Històricament i fins el segle passat, fou una societat basada en la ramaderia i en el latifundi, però amb un passat espoliador per falta de recursos propis i en la necessitat d’apropiar-se de la riquesa dels altres pobles peninsulars quan ja no tenia el poder militar per fer-ho a ultramar. Avui encara no ha canviat la mentalitat i continua el seu camí d’espoli d’alguna de les nacions que formen l’actual Estat espanyol.

Tots sabem que vol dir “involució democràtica”. Aquestes modificacions regressives estan dirigides, avui per avui, pel Partit Popular (PP) “popular” per la dreta espanyola, naturalment, successor biològic i per mèrits propis del franquisme, el qual no para de fer marxa enrera en comptes d’evolucionar pel camí de la democràcia. Dia sí, i l’altre també ens va obsequiant amb les arbitrarietats prepotents que van caracteritzar el franquisme avui ressuscitat. Ha estat l’única formació política absent a l’acte d’homenatge a les víctimes del franquisme. Diuen que fa olor a naftalina, però en canvi no en fa finançar amb diner públic la Fundació Francisco Franco, presidida per la filla del dictador o la “Fundación División Azul”, o “Hermandad de la División Azul” que estan per la recuperació dels cossos de la “División Española de Voluntarios” és a dir, els voluntaris feixistes que van lluitar englobats dins la Wehrmacht nazi.

En la mateixa línia de regressió democràtica està la recent iniciativa d’introduir una reforma del Codi Penal per evitar la convocatòria de referèndums. És a dir, impedir que un Parlament autònom o el Govern d’una “nacionalitat” –eufemisme recollit dins la Constitució- fent ús del seu legítim dret, dins el marc estatutari (d’una Llei orgànica de l’Estat) pugui fer una consulta al poble que l’ha elegit democràticament i que representa. Ens referim, doncs a l’enèsima acció inequívocament antidemocràtica del nacionalisme imperialista espanyol contra els nacionalismes democràtics.

Queda clar el que volen aquests “demòcrates i constitucionalistes” de tota la vida, evitar que l’Espanya Una (això de “grande” i “libre” deixem-m’ho per una altra estona) es fraccioni, malgrat que la majoria d’una “comunitat autònoma” ho vulgui. És tracta de passar-se per l’arc del triomf el dret a l’autodeterminació dels pobles, el dret a decidir lliurement, democràticament el propi camí i constituir-se en entitat estatal independent. L’imperialisme espanyol no es pot permetre que les seves fonts d’ingressos minvin. Esmentant la necessària “solidaritat” saben que estan en una situació difícilment sostenible i que l’única manera és exercir el “derecho de conquista” que practicava Franco, ja es tracti dels anomenats “Papers de Salamanca” o del PHN.

Enric Padrosa i Campderrich.