No hi ha dubte, ho diu la història, la raó i els textos fonamentals. La llengua pròpia de Catalunya és la llengua que parlen els catalans. Quan a Catalunya utilitzem una altra llengua no parlen la pròpia sinó una de forana. Sembla, però, que hi ha una gran quantitat de gent que viu a Catalunya a qui això no preocupa i una altra que fa tot el possible per fer-la desaparèixer i en el seu lloc posar l'espanyola.

Han saltat totes les alarmes, la llengua pròpia està en ràpida reculada (només un 39% a l'àrea urbana) i aquell que ho negui no sap el que diu o bé està interessat en la cerimònia de la confusió o ja li va bé la maniobra.

Fent una mica d'història, recordem que durant anys es va invocar raons d'educació per utilitzar el castellà amb els nou vinguts, aleshores com ara excuses per no fer l'esforç de mantenir-nos ferms en els nostres drets davant unes persones que utilitzen, sense inhibicions, la llengua dels vencedors; l'espanyola, no ja la del dictador, el qual era un traïdor a la seva pròpies arrels, a la legitimitat que va jurar defensar i a tot el que fes falta. Ara, els seus hereus, els falangistes neofranquistes -anomeneu-los com vulgueu- volen imposar l'espanyol i els febles catalans –la majoria- canvien la llengua pròpia només sentir un esternut en castellà, cosa que no fan els altres, que es mantenen en la seva llengua forana amb naturalitat i alguns encara invoquen que a Catalunya hi ha tanta població castellanoparlant com catalanoparlant. Fotem-nos!

Tot plegat, i s'hi em permeteu la poca ortodòxia, és un problema de galtes d'aquells vencedors i dels fills d'aquests -que fan honor a les emblemàtiques galtes del senyor Aznar- i sobretot, sobretot de la poca valentia dels catalans en utilitzar la llengua pròpia. Alguns immigrats s'han integrat plenament i aguanten parlant català més que alguns "catalans" però la solució només està en la voluntat política de les nostres institucions, en les lleis i en que els propis catalanoparlants -siguin o no d'origen- vulguin utilitzar sempre la llengua pròpia. Tot el que no sigui això, és fer volar coloms.

Enric Padrosa i Campderrich.