“Som un poble anòmal, els valencians. Però les anomalies d’un poble mai no són fortuïtes”. No només perquè enguany commemorem els deu anys de la seua mort és oportú començar aquest escrit amb paraules de Joan Fuster, ell va posar fonaments i estructura al nostre pensament, i des d’ell hem de partir per a qualsevol anàlisi o proposta que tinga com a objecte els afers de la nostra nació; o d’un territori d’aquesta nació; d’una ciutat. Per a parlar de la ciutat de València, per tant, ni que siga de la manera succinta que ens reclama l’espai, partim de Fuster –i recordem, de passada, la seua nítida vigència. Perquè València, la ciutat anòmala, ens reclama atenció.

Han estat massa anys que el país sencer ha viscut d’esquena a València i ella, fidel a una desesperant vocació provinciana, s’ha deixat arrossegar per un localisme que l’empenyia a prescindir no tan sols de l’àmbit de referència lingüística i cultural, sinó de la seua més immediata àrea d’influència. En conjunt tenim, per tant, una situació fràgil: d’una banda, i si ja és amb prou feines que el nord atén els afers del País Valencià com a cosa pròpia, les virulències que han sotraguejat la capital massa sovint l’han fet desistir de cap apropament; i de l’altra, al mateix temps, el País Valencià ha optat per fer via sense l’entrebanc que podia comportar un nucli urbà lingüísticament precari i internament convuls. Encara que es tractara de la capital. Una capital que no n’exercia, ja ho hem dit. Però capital, malgrat ella mateixa.

Així doncs, la qüestió de València ens ha anat quedant pendent. I potser sí, que fins ara ens podíem centrar en d’altres urgències. Potser sí. Però ja fa temps, també, que la ciutat ens reclama atenció. Tal vegada és que ens hem acostumat a viure l’anomalia d’una capital territorial que cada vegada parla menys la llengua de les comarques, que exaspera la raó i es fa abanderada del més excloent regionalisme, però es tracta, en aquest cas, d’un costum que no podem permetre que faça llei. Per la ciutat mateixa, perquè li serà saludable retrobar-se nom i cognoms, llengua, història i perspectives, però també per la resta de terres de cultura catalana: actualment València és una barrera -gens fortuïta- per a la normal interrelació entre aquestes terres, una barrera que esmorteeix el potencial dels fluxes que, malgrat tot, ja circulen -per voluntat, però també per necessitat, fins i tot econòmica- al llarg i ample del país. I alçar la barrera ens és imprescindible.

Si València es treu per fi el llast del sucursalisme que la delega a ciutat de tercera, a platja de Madrid sempre atenta a qualsevol requeriment que d’aquella banda li vinga -encara que signifique deixar-la sense identitat, sense voluntat ni capacitat d’intervenció en res que a ella mateixa afecte-, si estableix sinergies amb els corrents que la connecten directament a Europa -i que, en el cas de les ciutats, passen, en termes de competitiva cooperació, per Barcelona-, hi sortirà guanyant. Àmpliament. Perquè, els resultats de l’opció contrària són del tot galdosos: tal com deixà escrit Joan Fuster, “ la mentalitat de sucursal donarà el to -el baix to- de la vida valenciana dels últims temps. En l’orde de la cultura, els seus resultats han estat depriments i, sovint, còmics; en el de la política, tèrbols i enervadors.” Ningú no diu que siga tasca fàcil, però tampoc no serà un treball de titans.

Perquè d’un temps ençà ja se li detecta un renovellat batec, a la ciutat. València desperta i se’ns presenta com la ciutat oberta i mediterrània que enamorà Jaume I. València i, sobretot, la gent de València, ha demostrat la seua capacitat d’esforç i, contra els vents més adversos, treballa per fer-se respectar, recupera la llengua, acull les cada vegada més multitudinàries expressions de normal catalanitat. I aquest és el tremp que ens fa falta.

València ens cal: perquè al capdavall ella serà, com en el vers de Vicent Andrés Estellés, “la clau que ens obri tots els panys”.

Eliseu Climent.