Davant de l’ofensiva uniformadora, centralista i de pensament únic del PP, Catalunya, que en el passat va ser punta de llança de la lluita per les llibertats democràtiques i nacionals, està aturada, fruit d’un “status quo” de la Catalunya dual, la generada a l’entorn de les institucions controlades per CiU i pel PSC. Avui, el país està en retrocés de lideratge, econòmic i polític, i aquesta és una evidència obertament manifestada no només pels sectors polititzats, sinó també pel món econòmic, que veu que Catalunya, amb l’expoliament econòmic que pateix, no pot ni aconseguir els mínims d’infraestructures i estratègia econòmica i industrial que li permetin convertir-se en líder de l’arc mediterrani. I aquestes circumstàncies es donen en el moment històric de reflexió profunda que cal que faci el catalanisme polític sobre els seus objectius històrics.

Catalunya i els seus polítics han de tenir sentit del ridícul i entendre que Espanya ja no necessita de la nostra aportació, de la nostra regeneració; són una nació consolidada, moderna, econòmicament forta, amb una projecció internacional com mai havien tingut a la història (la Comunitat Europea, l’OTAN...), amb persones com Javier Solana, o nacionalistes espanyols conseqüents i durs com Aznar, que presideixen la Comissió Europea i s’entrevisten amb el president Bush. I per més inri, ens munten una cimera europea a la capital de Catalunya on les nostres institucions nacionals són menyspreades i el nostre president no mereix ni el protocol ni la litúrgia d’estats com Malta o Xipre. Arribada aquesta situació, crec que és necessària una gran sacsejada al país.

El 2003 ha de ser, per als catalans, un any en el qual la societat civil ha d’exigir amb fermesa a la seva classe política que ens tregui de l’impàs i la claudicació actuals. A la transició democràtica, les classes populars i els sectors més sensibilitzats de la intel·lectualitat i la societat civil, foren els que empenyeren una nova classe política, sorgida de la clandestinitat, perquè generés una alternativa de govern i un marc institucional. La gent era la que empenyia. Ara, al poble se li ha fet creure que hi ha institucions, que hi ha democràcia i que té una classe dirigent a la qual paga per enfrontar-se amb tot allò que posi en perill el país. I si aquesta classe política no vol córrer cap risc, i l’únic que pot córrer és el de perdre el sou o caure del cotxe oficial. És necessari generar una alternativa.

Catalunya, el 2003, té una gran responsabilitat. Se’ns plantejarà que només hi ha dues opcions: canviar el món de CiU pel del PSC i continuar en el país dual dels últims vint-i-cinc anys. Ja hem vist fins on podíem arribar amb aquest projecte, que ens ha portat a l’actual atzucac polític. Però el nostre país genera alternatives, i avui el lideratge natural del catalanisme polític exercit per Josep Lluís Carod Rovira és una realitat, no és només el lideratge d’Esquerra Republicana de Catalunya, tot i que això ja és molt important, el seu lideratge representa la veu i els continguts que faltaven a amplis sectors populars i intel·lectuals del país que volien quelcom més, que volien l’impossible per aconseguir el possible, que volen actuar amb seny però amb la necessària rauxa per construir un projecte nou. Josep Lluís Carod Rovira ha de ser conscient de la seva responsabilitat.

Al país hi ha molta gent desencisada, cansada i, per què no dir-ho, emprenyada, i la seva actuació, la seva paraula i els seus continguts generen de nou il·lusió: la de crear un tercer espai al país que trenqui la dualitat i condicioni, en el futur, les claudicacions i l’aigualiment de la nostra reconstrucció nacional.

L’any 2003 també ha de ser l’any en què molts militants polítics de CiU i del PSC corrin el risc de fer una sublevació ideològica en els seus espais polítics. Els cal una gran autocrítica i entendre que ja ningú vol el canvi d’un cantó de la plaça de Sant Jaume per l’altre, sinó un projecte nou, que acabi amb el retrocés nacional, cultural, lingüístic i econòmic de la nostra nació. Que siguem capaços, amb tots els ponts i les complicitats necessàries, de fer un gran consens per crear una nova alternativa i aquesta no ha d’estar mediatitzada pels interessos funcionarials, econòmics i de grups de pressió establerts i consolidats durant els darrers vint-i-cinc anys.

Davant d’aquesta evidència, ERC té la responsabilitat de ser la punta de llança decisòria d’aquest àmbit. Però és evident que tampoc no ho pot fer sola, i és una gran responsabilitat dels sectors sobiranistes i progressistes de CiU i el PSC, que hauran d’arriscar molt. I cal ser conscients que contra aquest estat d’opinió i aquesta ofensiva, els interessos i la burocràcia poden intentar el pacte socioconvergent. Per extendre l’estratègia de crear un gran tercer espai, una opció en què puguin sentir-se representats els amplis sectors del país desencisats, cal que associacions com la Roca Farreres i moltes altres, que formen el teixit de la nostra societat civil, siguin capaços, el 2003, d’exigir un gran canvi i un major risc a la nostra classe política.

Miquel Sellarès, Director de Debat Nacionalista.