L’entrada de l’Estat espanyol a la Unió Europea, no només ha suposat un canvi en la concepció econòmica, social i política de Catalunya, sinó que, a més, ha obligat a reformular els eixos bàsics sobre els quals se sustentava el sobiranisme polític fins aleshores. Reivindicacions històriques com la moneda nacional i les duanes frontereres (i, fins i tot, gran part de la política monetària) han deixat de tenir vigència en una Europa que ja camina cap a un sistema defensiu europeu, i que, tard o d’hora, optarà per una representació diplomàtica conjunta.

És per això que, avui dia, ja no es pot concebre la independència o la sobirania nacional, si no s’inscriuen en el marc de la interdependència europea. La pertinença a un Estat ha de ser útil pels ciutadans que en formen part: d’una, ha de garantir el seu benestar material, ha de permetre la continuïtat d’expressió de la cultura nacional pròpia i ha de comptar amb la voluntat dels seus ciutadans de formar-ne part, perquè hi surten guanyant amb aquesta elecció.

Doncs bé, des del punt de vista econòmic, Catalunya ha de pagar un doble peatge pel fet de tenir una economia dinàmica i en creixement.

Diversos estudis realitzats per economistes mostren com l’aportació de l’economia catalana al creixement europeu ha estat del 2’3% aquests últims anys, essent, Catalunya, la vuitena regió europea que més hi contribueix, i la primera de l’Estat espanyol. Però alhora, Catalunya, aporta una quarta part (24’6%) del creixement del PIB de tot l’Estat espanyol. La balança fiscal catalana és, i en una magnitud considerable, doblement negativa, cosa que constitueix un fet insòlit a nivell Europeu. Segons un estudi realitzat el 2001 per Xavier Sala i Martín, amb una reducció del dèficit fiscal català en un 3% es tornarien a Catalunya al voltant de 2.400 milions d’euros addicionals, i el dèficit fiscal se situaria en uns 6.024 milions d’euros. Segons aquest mateix estudi, si aquests diners s’invertissin en infrastructures de transport i comunicacions i en educació, la taxa de creixement anual de l’economia catalana augmentaria entre un 1’35 i un 2’85%.

Així doncs, Catalunya té les condicions objectives necessàries que calen perquè l’economia d’un país tingui una taxa de creixement econòmic elevada, que li permeti el progrés continuat a llarg termini. Tanmateix, el dèficit fiscal continu ha impedit que a Catalunya es poguessin desenvolupar les infrastructures públiques necessàries per fer això possible i per assegurar també un bon nivell de benestar als seus habitants.

En el terreny cultural i lingüístic, Europa és, per sobre de tot, un àmbit de diversitat. No existeix la llengua europea, ni la cultura europea, ni la nació europea, sinó moltes llengües europees, moltes cultures, moltes nacions i cap no és més europea que les altres. La característica fonamental d'Europa és la diversitat cultural, la riquesa del multilingüisme, la pluralitat nacional. La llengua catalana és idioma oficial per a deu milions de ciutadans europeus comunitaris. Aquesta diversitat, pluralitat, complexitat, també és Europa.

Però si l'essència mateixa d'Europa és la diversitat, la seva expressió lliure és el fonament de la democràcia. El contrari d'això és uniformitat i autoritarisme. I, per evitar una Europa uniforme, cal que es reconegui la riquesa de la seva diversitat lingüística, cultural i nacional i el dret democràtic a expressar la pròpia diferència, tant si es té Estat propi com si no.

El dret d'autodeterminació, precisament, és un dret col·lectiu que forma part de la cultura democràtica, és el dret legítim que té tot poble a decidir quina mena de lligams polítics i de qualsevol tipus vol mantenir amb altres pobles. En el procés de construcció de la Unió Europea, hem anat veient com, per més sobirania que cedeixin o deleguin, els únics que realment compten a Europa són els Estats. Ells preserven una imatge de poder polític i respecte públic real, amb tota la simbologia i la cultura que això genera i implica, tant per als nacionals del país, com per als de fora.

En una societat de lliure mercat, els ciutadans i ciutadanes tenim dret a triar pel que paguem. I avui, nosaltres, paguem de la nostra butxaca un Estat que no ens serveix per a la defensa real dels nostres interessos de grup. Ni ens assegura unes condicions materials de qualitat de vida, amb un tracte no discriminatori quant a inversions amb la resta de l'Estat, ni ens garanteix tampoc la continuïtat d'expressió de la cultura nacional. No ens serveix, doncs.

Si l'Estat espanyol no ens és útil, sinó més aviat una ruïna pel molt que ens costa i la mala prestació de serveis que ens fa, hem de poder triar-ne un altre que sí que ho sigui. Fins i tot, tenim dret a pagar el nostre propi Estat. De fet, avui vivim dos processos que avancen de manera simultània i que són plenament compatibles i complementaris: mai la Unió Europea havia estat tan unida com ara, però mai tampoc hi havia hagut tants Estats europeus independents membres de la UE o bé aspirants a ser-ne. I d’aquests últims, sis són del tot nous, és a dir, fa escassament una dotzena d'anys que van aconseguir la independència. Fins a aquell moment, eren simples territoris o regions d'altres Estats. Avui van amb el cap ben alt per tot el món i són tractats i respectats com a Estats sobirans que són. Doncs això, és també, el que volem nosaltres: interlocució directa amb Europa, que tot allò que no decideixi per nosaltres ho decidim nosaltres i no Madrid.

En definitiva, sortir en el mapa polític de la Unió Europea i no només en el mapa del temps...

Josep-Lluís Carod-Rovira, Secretari General d'E.R.C.