Tal com explica l'historiador, etnòleg i polític J.M. Batista i Roca, professor d’història al Trinity College de Cambridge i un dels promotors de l’Anglo-catalan Society (fóu secretari del Consell Nacional de Catalunya a Londres, i el principal promotor del Consell Nacional Català), en unes classes a la Universitat de Ginebra pel novembre de 1976 explicava: "Els castellans, durant l'Edat Mitjana foren sempre un poble nòmada des del punt de vista pastorívol i des del punt de vista guerrer". En altres mots: el poble castellà és un poble de pastors nòmades, de pastors transhumants i de guerrers nòmades.

Per aquesta raó, la història d'Espanya és més aviat una mitologia que una veritable història. Si llegim les cròniques castellanes dels segles XII i XIII, els autors de les quals n'expliquen les guerres i l'expansió dels castellans vers el sud, hom veu que no es tracta pas de veritable guerra organitzada. Es tracta només de ràtzies per atacar els àrabs del sud i de pillatges, que són l'objectiu més important d'aquestes expedicions. Rapinyen tot el que es poden emportar: joies, catifes, tendes de campanya, sedes... tot el que és transportable amb bèsties de càrrega vers el nord. Són ràtzies de pillatge. Aquest esperit rapinyaire l'han mantingut a través del temps perquè –com es veu- forma part de la seva idiosincràsia des dels orígens.

Un dels exemples de la història més recent i que s'està discutint avui és el cas anomenat "papers de Salamanca", robats a punta de baioneta l'any 1939 i carregats en tren de mercaderies. Després de 63 anys es neguen a tornar-lo als legítims propietaris: Generalitat de Catalunya, partits, sindicats ateneus obrers, entitats culturals etcètera. Al damunt carreguen amb escreix el cinisme de voler justificar amb excuses banals, el que no és altra cosa que la continuïtat de l'espoli al que Madrid sotmet els Països Catalans.

Segons Batista i Roca, el feudalisme ja marca una diferència fonamental entre catalans i castellans d'aquella època, en la que aquests no tenen la intenció d'accedir a la possessió de la terra per organitzar-la políticament. És exactament el contrari d'allò que els catalans faran a les Illes Balears i a València. Quan els catalans han conquerit un país, emprenen la tasca d'organitzar-lo políticament. Els castellans, no. Aquests annexionen el país a Castella, sense cap mena d'autogovern, d'autonomia local; el tot és governat des del centre de Castella, una forma de centralisme; mentre els catalans creen una organització federal.

Aquesta ancestral pràctica política castellana té la continuació fins als nostres dies. Com bé sabem, l'actual Estat espanyol està basat en una sola de les quatre nacions que el componen: la castellana, i aquesta condició rapinyaire li dóna un segell inconfusible.

Ara es tracta d'un Estat "modern", cert, però la seva pràctica continua sent la de l'espoli. Ho fou per les terres llatinoamericanes i ho ha estat pels Països Catalans, des de la batalla d'Almansa (1707) al Principat de Catalunya des de 1714, i a les Illes des del 1715.

La seva formació, doncs està basada en la força de les armes i no en l'habilitat política.

Cada vegada es parla més del salt qualitatiu cap a la modernitat que ha fet aquest Estat, cosa ben manifesta sobretot si el comparem amb el de la monarquia alfonsina o amb el del franquisme, que evidentment estaven sota mínims. Però es pot considerar modern l’actual Estat espanyol ? Si el comparem amb l’Afganistan potser sí, però està molt lluny dels de l’Europa Occidental on correspon geogràficament. Només cal veure com ha portat el desastre ecològic del Prestige: improvisació esbojarrada, incompetència incommensurable, gran falsedat informativa, miserable falta de mitjans, etc.

Ens volem fer una doble pregunta: perquè tractant-se d'un estat depredador dels béns de la perifèria com també ho fou dels anomenats territoris d'ultramar, s'ha trigat tant a formar un Estat "modern" I quin és el seu taló d'Aquil·les ?

Vegem-ho: Si partim de la premissa que en el seu inici tant el govern del PSOE com el del Partit Popular ho van tenir tot al seu favor, l'evidència dóna resposta a les dues preguntes alhora: l'Espanya "cañi", la de la pandereta i les "corridas de toros" continua amb les mateixes nafres del darrer segle, perquè correspon a una idiosincràsia de fons. Els polítics espanyols, populistes o no, amb majoria parlamentària o no, són sempre un reflex del nacionalisme castellà. Els continua fallant el sentit de l'intel·lecte i de la democràcia. El feixisme no és una exclusiva del PP sinó que té la seva gènesi en l'Espanya castellana. El seu poder es basa, avui com ahir, en una majoria demogràfica que s'imposa tant si és per la força de les armes com si passa per les urnes.

En resum; des del seu inici, l'Estat espanyol no té la força de la raó sinó la raó de la força. En tot cas, un Estat espanyol modern i democràtic dins un context europeu hauria de ser de tipus confederal, en comptes d'això, l'actual dreta espanyola –la mateixa de sempre- vol reduir a la mínima expressió l'actual Estat de les autonomies, encara que sigui a base de pagar un cost politicosocial imprevisible.

Per altra banda, quins intel·lectuals de talla universal ha donat l'Espanya profunda en els darrers 200 anys?. Ben pocs; tot i sumant a la població castellana l'andalusa --autèntica difusora del folklore assimilat per l'Espanya oficial--, el resultat és d'una mediocritat esfereïdora. Si fem la comparació demogràfica, Catalunya els ha superat de molt.

Els catalans sempre hem tingut vocació europea, els espanyols africanista, tercermundista. Un somni de què no volen despertar, prova d'això, són les desastroses inversions a l'Amèrica llatina al dictat de l'actual govern. L'Estat espanyol no brilla amb llum pròpia com el Sol, sinó com la que reflecteix la Lluna. Malgrat tot, els polítics catalans sempre han parlat de modernitzar Espanya. Com si aquesta modernitat no servís per espoliar-nos millor.

Aquesta és la famosa dèria de l'anomenat catalanisme polític. Quina dèria més ximple, oi? També cal veure com el govern català i durant un temps el basc, han ajudat a donar carta de naturalesa democràtica a l'Estat i alguns partits que encara avui no saben que és.