A mesura que el nacionalisme espanyol avança a casa nostra, sovint amb el suport de catalans i en algun cas amb noms i cognoms notoris de la política de dretes i "esquerres", apareix en alguns articles d'opinió el concepte autoodi. Però en que consisteix, i quin és el seu component psicològic?.
L'autoodi apareix quan l'autoestima desapareix, quan per comparació s'arriba a la conclusió que els altres (persones o col·lectivitats) són millors, més importants, més valuosos i se'ls atribueix uns valors superiors, es valora el poder dels altres o el que sigui, uns valors suposats on les possibilitats, la valentia etcètera dels altres són més importants que les pròpies virtuts, que les pròpies arrels. Conscient o inconscient s'actua contra natura.
Pocs animals de la creació –i en aquest sentit l'home no pressuposa una excepció- no respecten la seva pròpia espècie sense tenir la base del comportament profundament alterada. Algunes espècies són caníbals certament, com l'home, però no dins la seva pròpia comunitat, respecten el seu hàbit, la seva nissaga, a no ser que pateixin una greu pertorbació. Una forta alienació en el cas de l'home, entenent per tal, quan la pròpia personalitat no és objectivada i s'interioritza en una altra personalitat, la qual apareix com a diferent o fins i tot oposada a la que li és pròpia, a l'original.
Sent la necessitat compulsiva, inconscient d'autoconvenir que la seva actitud és la correcta i la dels altres no. En aquest estat d'alienació, apareix la necessitat profunda de justificar l'agressivitat dels altres. Apareix amb força la necessitat de defensar agressivament els seu sentiment, i l'individu, depenent de la seva idiosincràsia, actua atacant amb més o menys violència, amb més o menys rancor allò que li hauria de ser propi. Apareix aleshores una personalitat perillosament destructiva, alienada, estranya al seu propi ésser i al de la seva comunitat. Ha emergit l'autoodi.
Tots coneixem individus d'aquesta espècie, els quals no s'han de confondre amb els que, per diverses consideracions, es venen conscientment a l'enemic, majorment per uns motius materials immediats; siguin diners o poder. També senten la necessitat, conscient, de justificar la seva actitud, perquè saben que no és la normal, no és la correcta. A la pràctica, però, totes dues condicions tenen un denominador comú: la traïció a la seva personalitat.
Aplicat als molts catalans que pateixen aquesta disfunció patològica, seria l'antipatia a ser català. A ser català amb totes les seves conseqüències, naturalment. Les derrotes militars, culturals, econòmiques, etcètera, són portadores d'aquest sentiment de negació, de renúncia. Creuen, per exemple, que el rovell de l'ou de la cultura, de la glòria, rau en ser espanyol i millor encara si són de la capital de l'Estat. De fet, senten inconscientment una profunda i amagada vergonya un menyspreu de sí.
Senten por a què se'ls subestimi i se'ls consideri provincians (mancats de suficient grandesa, d'importància o de personalitat pròpia, enfront de la capital) i romanen amb un constant complex d'inferioritat. Catalunya ha perdut més guerres que no pas ha guanyat, guerres de tota mena, militars, polítiques, diplomàtiques, culturals, econòmiques. Ha estat secularment espoliada i continua sent-ho. Es tracta d'una espoliació profunda, de totes les seves riqueses i característiques, siguin econòmiques, culturals, artístiques, esportives etcètera. Això, al cap dels anys, arriba a formar part de l'imaginari col·lectiu, de la memòria històrica.
Cal reaccionar i adonar-nos-en. Recuperar l'orgull de ser catalans; fills d'una nació mil·lenària, d'una cultura i una llengua antiga i rica, una societat que ha aguantat les més grans envestides del nacionalisme xovinista, excloent, intransigent, i sovint feixistoide espanyol. Ara amb la prepotència que li dóna la majoria absoluta troba tants i tant afectats per la patologia de l'autoodi que no els farà falta comprar traïdors, els trobaran sense necessitat de pagar.
Enric Padrosa